L'origen
de la professió d'agençar els cabells com a tal, es perd en els
inicis de la civilització, quan l'ésser humà va començar a tenir
consciència de la pròpia figura. Paral·lelament
al vestit, també va trobar un plaer en l'ornamentació del
cos per damunt d'incomoditats o mancances personals.
Com
totes les formes de cultura estructurada al voltant del prestigi i la
consideració, el que modernament entendríem com a “tenir una
qualitat de vida”, al segle XIII l'europea ja en tenia les bases.
Durant aquell segle ‒per
fixar una data diguem-ne que contemporània‒,
el fet de donar forma als cabells ja podia desenvolupar-se en un
ambient entre higiènic i estètic. A partir del segle XVII, va
evolucionar espectacularment cap a una idea que es podria titllar
d'ostentosa, entre altres motius per la bonança econòmica del
comerç mundial.
Alhora, però, sorgia una indústria dedicada a la
confecció de perruques i tots els complements que se'n deriven. Així
és com van començar els conceptes d'anar ben pentinat i/o “ben
pentinat”, que malgrat tot era un luxe sols assequible per a
l'aristocràcia i la gent benestant.
Arribats
al segle XX, l'ofici de perruquer va continuar evolucionant, en bona
part per l'experiència resultant dels treballs dels antics
professionals i per l'accés a la informació. Evidentment, l'ús de
la impremta va comportar un major coneixement sobre la higiene de la
pell i la conservació i embelliment dels cabells; sense oblidar la
gran difusió de la tecnologia professional aplicada a la moda en el
pentinat. Resumint, tan sols durant la dècada dels setanta es va
passar del pentinat
pentinat (valgui la redundància) ‒o
repentinat‒,
a la informalitat desfermada.
Partint
de la dualitat “repentinat/informalitat”, sorgeix la gran
pregunta: Què s'entén avui dia, doncs, per anar informal o còmode
(portar uns cabells informals)? D'una manera il·lustrativa, podríem
afirmar que equival a dir quelcom semblant a “me'l rento a casa,
me'l pentino (o “despentino”)... i al carrer! Perquè cal no
oblidar que la història de la humanitat és també la història de
la comoditat, i de la mateixa manera que havien proliferat els banys
públics, en l'actualitat qui més qui menys gaudeix d'un bon bany
“privat”. Des que va inventar-se l'eixugador de mà, el millor
xampú i la perfecta mascareta... sense oblidar l'aigua calentona “al
punt”, ens hem anat recreant en l'abillament personal; és a dir,
disposem d'una miniperruqueria a casa.
Això
tan natural com és el fet de gaudir del control i la llibertat de
dur els cabells al “nostre aire”, fa que quan algú demana al
saló de perruqueria un pentinat informal, el professional hagi de
tenir en compte dues coses: la percepció
que un mateix té del propi cabell, i que l'edat de l'adolescència
s'ha ampliat. Així, ja no existeixen persones quarantines,
cinquantines, etc. I aleshores? Què passa amb les més joves?
De
forma general, podríem afirmar que l'edat cronològica ja no compta
tant com abans, i que, en canvi, pren més importància l'edat
vivencial. Tant, que fins ens podríem preguntar: En quina edat ens
agradaria plantar-nos?, quin aspecte volem o podem tenir? Part de la
resposta inclou que els cabells no són solament el marc de la cara,
sinó el marc de la personalitat que aporta intencionalitat i
prestigi a les nostres accions.
I
és que les persones cerquen no solament ser reconegudes i valorades,
sinó també prestigiades segons l'entorn en què es mouen. Cal no
confondre això amb un mimetisme consistent a adoptar determinada
actitud o un pentinat sense el toc que personalitza i marca la
diferència. A l'altre costat, més creativament, hi ha l'opció
d'escollir models que potenciïn la personalitat i refermin
adientment el que es representa en qualsevol àmbit, sigui social,
professional o privat. Altrament dit: l'entorn fa de revestiment del
propi revestiment.
És llavors quan, en el cas dels cabells, el pentinat que hem triat ens aportarà credibilitat, confiança i per què no: la tan volguda comoditat.
Xavier
Pla Lluch
Perruquer
psicoesteta
Octubre
de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada